Anatomia de Còmics (1) – JOE SACCO

Etiquetes

bòsnia, gaza, joe sacco, novel·la gràfica, palestina

Recentment en Joe Sacco ha tornat a publicar una altra novel·la gràfica dedicada a Palestina, Notas al pie de Gaza (Mondadori, 2010). Abans havia escrit, o millor dit dibuixat, Palestina. En la franja de Gaza (Planeta deAgostini, 2002), originàriament es va anar publicant en una sèrie de nou còmic-books, apareguts entre1993 i 1995. L’any 1996 va guanyar el prestigiós premi American Book Awards i més tard, degut a la reobertura del conflicte a Palestina, va rebre el premi a Millor Novel·la Gràfica a la Book Expo America, el mateix any de la seva publicació a Espanya. En ella l’autor ens narrava la seva pròpia experiència viscuda durant dos mesos entre els palestins en els territoris ocupats entre finals del 1991 i principis del 1992, viatjant i prenent notes de tot el que veia. Quant va tornar als Estats Units, a mitjans del 1992, va començar la creació d’aquest llibre, on amb una gran precisió va anar combinant la seva formació periodística amb la de dibuixant. Han hagut de passar més de quinze anys per que Joe Sacco ens torni a seduir amb una altra novel·la centrada a Palestina. A Notas al pie de Gaza, ens explica els fets ocorreguts l’any 1956 a Rafah, al sud de la Franja de Gaza. Aquí van perdre la vida més de cent palestins assassinats per l’exèrcit israelià. Aquest fet va passar bastant desapercebut a nivell internacional i Sacco intenta submergir-se en la vida quotidiana de la ciutat de Rafah i de la veïna Khan Younis, per destapar el que va succeir fa més de cinquanta anys.

Joe Sacco es podria dir que es una d’aquestes persones que no poden parar quiets ni un moment, a no ser que sigui per treballar, segurament deu ser un gen que li ve de ben petit. La seva vida la dut per diferents llocs de residencia,  Malta el va veure néixer el 1960, va passar la seva infantesa a Austràlia i l’adolescència als Estats Units. Abans d’establir-se definitivament a Portland, lloc on es va graduar en periodisme el 1981 a la Universitat d’Oregon, va tornar a Malta i més tard va residir durant una temporada a Los Angeles, on va començar a col·laborar amb l’editorial Fantagraphics Books. Ell no es un periodista convencional, ja que el seu treball, desprès de donar-li moltes voltes i tenir-ho força rumiat, els acaba plasmant en forma de dibuix. Els seus treballs s’han caracteritzat principalment en conflictes bèl·lics, intentant donar una visió d’aquells afers que no acostumem a veure en els mitjans de comunicació, si més no d’una manera tan explícita i personal.

Un dels altres llocs que Joe Sacco ha visitat d’una manera més assídua ha estat Bòsnia, i principalment la part oriental del país. M’entres la Unió Europea es centrava en l’assetjament de Sarajevo, aquesta altra banda era castigada brutalment per les tropes sèrbies, fins que al final es va decidir de crear el que anomenarien “zones protegides”. Precisament una d’aquestes “zones” va ser la que va inspirar a l’autor, i el fruit va ser Gorazde: zona protegida (Planeta deAgostini, 2001). Fins a quatre visites va realitzar entre els anys 1995-96, per tal de poder copsar l’estat d’aquella gent, després d’haver patit durant tres anys i mig una guerra com aquella. Per aquesta obra va rebre el guardó Guggenheim Fellowship, i el premi Eisner. A més el New York Times el va escollir com un dels millors llibres de l’any i la revista Time com el millor còmic. Uns anys més tard i una mica com a continuació de l’anterior treball, va publicar El Mediador (Planeta deAgostini, 2004), centrat de nou en el conflicte de l’antiga Iugoslàvia. Aquí ens mostra el paper que juguen alguns diplomàtics durant les guerres. El millor de tot es que ens ensenya com pot acabar influït una persona d’aquestes característiques, fent tripijocs entre gàngsters i caps militars, sempre intentant sobreviure de la millor manera possible, amb un abans i un després, veient com ha “solucionat” el govern bosnià el problema amb els criminals de guerra.

Però aquest no seria l’últim treball de l’autor sobre aquesta part del món. El final de la guerra. Reseñas biográficas de Bósnia, 1995-1996 (Planeta deAgostini, 2006), ens mostra dues histories, “Soba” i “Navidad con Karadzic”, recopilades per primer cop en un sol àlbum. En la primera podem veure el turment intern d’un artista de l’assetjada Sarajevo, que amb una guitarra va captivar als mitjans d’occident. En l’altra historia ens duu directament a tenir una visió del procés per intentar obtenir una notícia que no sortirà a cap titular, mentre persegueix a un dels criminals de guerra més buscats.

Com a àlbum recopilatori, va publicar Apuntes de un derrotista (Planeta deAgostini, 2006). Aquí podem trobar les seves primeres tires còmiques i treballs, abans de les publicacions més conegudes, on ja ens mostrava la seva passió per qualsevol conflicte que succeïa arreu del món. La veritat es que podia ser tan per parlar dels bombardejos a Alemanya o Japó durant la Segona Guerra Mundial, així com els de Líbia el 1996. També va voler fer esment als atacs rebuts a Malta i que va haver de patir la seva mare per part de les tropes italianes i alemanyes. El president dels Estats Units, Georges Bush (el pare), durant la primera guerra del golf, tampoc va poder escapar de les seves satíriques tires còmiques.

En resum, Joe Sacco, ens mostra amb un estil ben senzill, però alhora contundent una manera de fer bon periodisme, encara que sigui en format de novel·la gràfica.

Londres, música i Holmes

Etiquetes

arthur conan doyle, londres, sherlock holmes

Aquell dia em vaig llevar a la mateixa hora que sempre, ja que al hotel on m’estava allotjat servien l’esmorzar fins a una hora determinada i si no em volia quedar sense, un s’havia d’activar bastant d’hora. Un cop al carrer vaig desconnectar-me dels sorolls que m’envoltaven i desprès d’escollir l’opció random del meu ipod vaig prémer el play que em va portar el so de Sleep the Clock Around dels escocesos Belle & Sebastian. Quant tot just començava a sonar la cançó dels Franz Ferdinand, que per pura coincidència resulta que també son de Glasgow, Walk Away, davant meu va passar un grup que es feien dir “La lliga dels pèl-rojos” i per sota d’una pancarta on es podia llegir que esclataria un “Escàndol a Bohèmia”, feien sentir els seus crits en favor d’una tal “Gloria Scott”. Vaig decidir d’entrar cap al metro, em trobava a Paddington i volia anar cap a Westminster, així que tenia dues opcions, la Circle (groga) o la District (verda), per tant agafaria la que arribes primer. Com trigava a venir la gent es començava a posar neguitosa, per sort jo tenia a les meves orelles el Viva la Vida dels londinencs Coldplay, uns segons després el metro entrava a l’estació.

Tot i que anava força ple, un home s’havia aconseguit fer un lloc força ample i va pintar un “Cercle vermell” al mig del vagó, a continuació es va treure una mascara i va permetre que tothom veies que tenia “La cara groga”, de cop “Un geperut” va aparèixer entre la gent i va repartir “Les cinc llavors de taronja” que duia a una bossa, al mateix temps que un home cridava que allò era obra del dimoni i que el que estaven fent era una petita introducció a “El ritual de Musgrave”, una obra que representarien durant una setmana al teatre “Shakespeare’s Globe” ubicat a Bankside. Després del sobresalt inicial, la gent va aplaudir, els membres del grup van netejar el terra i a la primera parada que van poder van baixar, no sense abans dir que eren “Tres estudiants” del “Col·legi Priory”. Al cap de poc jo també baixava i em dirigia cap a la sortida, quan un home se’m va acostar dient-me que jo era “El client il·lustre” que sabria apreciar el valor de les coses. De fet volia que li compres algun objecte dels que tenia en una petita taula de càmping. M’oferia “Les ulleres d’or” que segons ell havien estat propietat del “Negre Peter”, “La diadema de Berilo” o “La estrella de plata” que li havien donat el “Constructor de Norwood”. En veure que una noia s’aturava a observar algunes de les relíquies que allà s’oferien i que el venedor ambulant va desviar la mirada cap a ella, vaig aprofitar per barrejar-me entre la gent i al ritme dels Madness i el seu més que famós One Step Beyond vaig dirigir-me a l’exterior.

Després de donar un cop d’ull al Parlament, vaig a buscar Great George St. en direcció al Saint Jame’s Park. Anant per l’interior del parc, un es pot aïllar ni que sigui breument dels cotxes i de la gent, així que quant sonen els Housemartins amb seu gran tema Build, tot sembla molt més relaxant. Surto per la part final que va a parar al Queen Victoria Memorial, davant mateix de Buckingham Palace, i com per art de màgia sento el Bohemian Rapsody dels Queen. Dono la volta i enfilo per The Mall que em portarà a Trafalgar Square, a la meitat del carrer em trobo amb un home que xerra en un idioma que desconec, de sobte s’acosta un altra que em diu que ell es “Intèrpret grec” que es precisament el que esta parlant aquell home. Resulta que era un “Escrivent del corredor de borsa” i el que volia era saber si anava bé per anar a la seu del banc de Londres. Poc després em va passar pel costat una “Ciclista solitària” a la que li va caure un llibre amb el títol de “El vampir de Sussex”, vaig intentar tornar-li el llibre però ella es va espantar i en un no res va desaparèixer del meu davant com si fos “Lady Frances Carfax”.
Arribo a la plaça giro a la dreta i vaig en direcció al Tamesis per Northumberland, quan sóc gairebé al final del carrer, em trobo al davant d’un pub, penso que es una bona hora per menjar alguna cosa, a més el suggerent nom de “Sherlock Holmes” em resulta interessant, no se per que. M’assec a la barra i demano el plat del dia, “Peu de diable”, que ves a saber que es, i per beure una “Charles Augustus Milverton”, cervesa feta a una granja dels mateixos propietaris del pub anomenada “Shoscombe Old Place”, encara que ells s’estimen  més dir-li “Finca de Copper Beeches”. M’entres m’espero a que portin el menjar em dedico a observar a la gent que hi ha al local rodejada de pipes de fumar, violins i manuscrits penjats en unes petites vitrines repartides per aquell indret. En un racó hi ha un home que sembla un “Solter aristòcrata”, trec aquest conclusió pels aires que porta i la seva solitud. Més enllà hi ha una taula, on tres homes discuteixen sobre “Els planells del Bruce-Partington” on es pot entreveure l’anagrama del “Signe dels quatre”, segons diu un d’ells. De cop vaig notar com si algú em llepes la cama, vaig fer un bot i de cop i volta tenia un gos enorme mirant-me amb cara de babau. L’amo que ho havia vist el va cridar pel seu nom, “Baskerville” es deia la bèstia peluda, aquest hi va anar tranquil·lament i va jeure al seu costat. Vaig agafar el diari per tal de distreure’m una mica i em va sobtar una notícia en la que s’informava que un “Malalt intern”, pel que sembla era un “Home amb el llavi retorçat” i patia un lleuger “Cas d’identitat”, s’havia escapat del “Pavelló Wisteria” del manicomi “Abbey Grange”, situat a la “Vall de Boscombe”, i després de tres dies de recerca l’havien trobat a una “Casa buida” amb “Sis Napoleons” a les mans. Torno a notar les llepades del gos i veig que m’ha fet una “Segona taca”, decideixo pagar i marxar abans no acabi maleint aquell animal. Però abans de sortir faig una visita al lavabo, de camí veig en un apartat del pub com un grup de “Ballarins” estan fent una breu actuació, després dels merescuts aplaudiments tornen a sortir, donen per enèsima vegada les gràcies i s’acomiaden amb una “Última salutació a l’escenari”. Dono un darrer cop de vista al local, i veig que l’animal ha trobat una altra víctima, però aquest sembla que no te tanta paciència, a més sembla ser que hi ha el problema afegit d’un “Tres quarts desaparegut”, jo del gos el deixaria en pau.

Abans de tornar a l’hotel decideixo de passar-me pel 221b de Baker Street, on m’han recomanat  que visiti una d’aquestes cases museu, que pel que sembla un escriptor anomenat Arthur Conan Doyle, hi va fer viure hipotèticament el seu personatge més famós. Abans de marxar passo per la petita botigueta i decideixo de comprar-me un llibre d’aquest autor, ja que no tinc lectura per aquesta nit. Després de molt remenar opto per seguir la recomanació, “Estudi en escarlata”, de la persona que hi ha allà treballant. Surto al carrer i com que el temps acompanya força decideixo de fer un tros a peu fins que em senti cansat i aleshores ja agafaré el bus o el metro, això si, abans de començar a caminar hem torno a desconnectar de tothom i amb els Frank and Walters i el seu Russian Shep enfilo carrer amunt.

Passejant per FITUR

Etiquetes

Fitur, Haiti, Madrid

Sona el despertador. Deixo anar a la mà i l’aturo. Mig adormit aconsegueixo aixecar-me i em dirigeixo cap al lavabo per iniciar el ritual de cada matí. Mentres em vesteixo poso el televisor i miro les notícies. Com tots aquests darrers dies, entre totes elles, en destaca una per sobre de cap, Haití. Es curiós i alhora surrealista, però la cançó que tinc posada en el mòbil per llevar-me es la de “Viva la Vida” dels Coldplay. Quan estic llest, agafo l’acreditació per tal de poder entrar a la fira de turisme (FITUR) de Madrid, surto a esmorzar i agafo el metro. Durant el recorregut es fa difícil treure’t del cap aquella sèrie d’imatges de saquejos, baralles, cases enfonsades, corredisses per tal de poder aconseguir alguna de les poques provisions que van arribant… 

Uns quaranta minuts més tard em trobo a l’estand acabant de preparar les coses. Des de la meva ubicació puc veure clarament imatges de les platges de Croàcia, cap a la dreta veig un enorme anunci de Calàbria. Estirant una mica el coll arribo a intuir el color verd d’Irlanda, molt a prop seu el País de Gal·les, Escòcia i Anglaterra. A l’altra banda apareix Eslovènia. I al fons de tot s’entreveu l’enormitat de Turquia. Sense voler-ho es pot arribar a sentir les olors d’Egipte o Palestina, aquesta última sota l’atenta mirada d’Israel. Jordània, Abu Dhabi (aquest es el seu primer any), Algèria, Marroc, o Líbia són altres amb els que ha tocat compartir espai.
Després de dinar aprofito per anar a estirar una mica les cames. Em deixo caure pels pavellons destinats a Espanya. Tant la Comunitat d’Andalusia com la Valenciana disposen d’un de sol per cada una d’elles. Sembla ser que aquest any els valencians “només” s’han gastat uns 800.000 € en promocionar la seva terra. Al costat estaria la resta de l’Estat espanyol i Catalunya. Travesso el carrer central i vaig a acabar de fer un tomb per la resta d’Europa. El primer que em trobo es a la gent de Portugal, justament estan fent un “pase” de models. Això si que es una bona manera de fomentar el turisme i que segur que triomfa veient el gran nombre de gent concentrada que hi ha, tot s’ha de dir, un 95 % es del sexe masculí. Continuo pel passadís i em trobo a una Heidi reivindicant el seu país, al seu costat Dinamarca, els Països Bàltics i Sèrbia. Dono mitja volta i me’n vaig cap a Àfrica. Aquí trobo una altra de les debutants, Uganda, flanquejada per les Kenya, Cap Verd, Sud-àfrica, Angola… Suposo que seguint una mica el seu tarannà, estan a l’expectativa del que pugui sol·licitar el possible client, i amb un somriure i una gran amabilitat actuen segons cap a on vagi el guió. Però en aquest pavelló no estan sols, els hi toca compartir amb les amèriques. Aquests si que saben de cridar l’atenció, de fet no paren ni un moment de donar-li a la cúmbia, salsa i altres derivacions musicals. En el que tampoc reparen es en els seus espectaculars i enormes estands, suposo que després de tant de gasto es deu veure reflectit en les visites al país, si no que m’ho expliquin.
Entro al lloc on es troba ubicada Àsia, i el primer que em trobo es la Xina. Pregunto pel Tibet, i amb una cara que esbossa un somriure una mica forçat em diu que li sap greu però se’ls hi ha acabat tota la informació que tenien, una mica sospitós ja que tot just portem tres dies de fira i encara no ha arribat el gran públic, aquell que ve amb els carros i que no reparen en res alhora d’agafar qualsevol cosa que se’ls hi posi al davant. Un xic més enllà esta el Japó, Corea, Índia, Mongòlia, el Sud Est Asiàtic també esta representat. Cap el final del pavelló trobo Austràlia i Nova Zelanda, suposo que ja no quedava cap més lloc on posar-los i de fet per la seva posició geogràfica potser es el millor dels llocs.
Passa la resta de la tarda i ja es hora de plegar per avui.

Me’n torno cap al metro. Al carrer fa fred. Entro a l’hotel. Un cop a l’habitació torno a posar de nou el televisor i després de quatre anuncis, comencen de nou els informatius. Novament em trobo cara a cara em la realitat. Segueixo veient aquelles cares de por, de ràbia resignada, la gent crida, de tan en tan se sent algun tret per poder dissuadir als saquejadors. Apago l’aparell i surto a fer un vol. A vegades ens pensem que podem tenim el do de l’evasió parcial o total, i no es així, tard o d’hora ens hi hem d’afrontar, ens agradi o no.

Una història entre Nova York i Brooklyn

Etiquetes

brooklyn, halloween, manhattan, Nova York, paul auster

Un matí qualsevol, d’un dia d’octubre, en un any qualsevol, una parella, noia-noi, els que podríem nomenar amb les inicials E-D o grup número 1, surten de la pensió on es troben allotjats en el Upper West Side de Manhattan, de la ciutat de Nova York, en direcció al metro, que es troba al 104 amb Broadway. Concretament s’estan en un lloc anomenat Chocolat, entre els carrers 102 i 103 de la West End Ave. Però primer, com que encara disposen de temps, s’aturen a fer un petit mos, capuccino i magdalena per ella, cafè amb llet curt de cafè i croissant per ell. En acabar d’esmorzar i ja en ple carrer miren el rellotge i veuen que tot just son les deu del matí. La situació meteorològica es manté força estable, no fa gaire fred però encara cal anar amb jaqueta. Calculen el temps que els queda, dues hores ben bones, no han quedat fins les dotze, per tant decideixen baixar fins a la següent parada a peu, només son vuit carrers, concretament fins al 96. Un cop a l’andana esperen a que arribi un dels trens ràpids, tan  els hi fa el número, pot ser el 2 com el 3, el que no volen agafar es l’1, ja que aquest para a totes les estacions. No es que tinguin pressa, però pensen invertir el temps del que disposen en passejar tranquil·lament pel pont. Quinze minuts i cinc parades més tard, arriben a Chambers St. Quan surten, enfilen el carrer que duu el mateix nom que la parada a on han baixat en direcció est, giren a la dreta per Broadway, i el primer a l’esquerra, que es Warren St., aquest es el que els porta directament al lloc que estaven buscant, el Pont de Brooklyn.

En aquest mateix moment, en un apartament qualsevol situat a la Nostrand Av., els membres d’una família formada per dos adults, noia-noi, i els seus dos fills, nena-nen, o grup número 2, s’estan preparant per anar cap al lloc on quedat. Aquesta avinguda es troba a Brooklyn, per molts aquest seria un districte més de Nova York, de la mateixa manera que ho son Manhattan, Queens, el Bronx o Staten Island, però pels mateixos autòctons de la zona, es una altra ciutat, un món apart, talment com podria ser el cas de New Jersey, que de la mateixa manera que ells es troben separats per un riu, tot i que en aquella banda l’aigua fa les funcions de frontera entre estats. Aquest petit grup format per quatre membres, els hi podem posar el nom de N-M-G-A. Un cop al carrer i ja amb la nena G asseguda degudament al cotxet, comencen a caminar per l’avinguda en qüestió en direcció nord, fins a Eastern Pkwy, lloc on es troba la parada de metro Nostrand Av.. Però primer han de fer una petita parada en alguna botiga on venguin disfresses, ja que avui es trenta-u d’octubre, dia de Halloween. Entren en una, i al cap de poc surten amb una de les dues que necessitaven, l’agraciada ha estat la nena G, que de cop i volta es troba vestida de vaca. El nen A, de moment es resigna a trobar-ne un que li agradi.

A l’hora convinguda, no ve de vint minuts, els del primer grup o número 1, els E-D, arriben al lloc acordat. Aquest retard ha estat degut en que primer de tot, han travessat el pont amb una relativa calma, ja que cada dos per tres s’aturaven a fer alguna que altra foto de coses que ja havien fotografiat uns metres més enrere. El pont en si es un lloc que transmet com una sensació entranyable, com de benestar, i no pas per que no hi passi ningú, ja que esta ple de gent, si no per la mateixa simplicitat del lloc, ja que un pont, te’l miris per on te’l miris no deixa de ser un pont, suposo que aquí es on pot irradiar la seva bellesa, i concretament aquest es un d’ells. En segon lloc, han anat a buscar una imatge en concret, ja que el noi D, se li havia ficat a la closca trobar-la, i no es cap altra que una altre visió del pont, aquesta des del carrer, com si ja no en tingues prou de pont. Al final es troben amb els membres del grup 2, que porten una estona donant voltes per la parada de metro de Borough Hall Station. Ara si, ja estan junts tots els grups, l’1 i el 2, i totes les lletres N-M-G-A-E-D.

Primer de tot, i després de les salutacions pertinents, com si fes temps que no es veiessin, tot just quatre dies, ja que van estar junts fent turisme en una caravana per Cape Cod, decideixen d’anar a veure com es veu Manhattan des d’aquella banda, i així fer una mica de gana. Baixen per Joralemon St., quan son a punt d’arribar al final del carrer, apareix un home que els fa recular uns carrers més enllà, en direcció al pont. Aquest individu el podríem catalogar amb el nom d’X, i no per que el seu nom comenci per aquesta lletra, senzillament per que es una incògnita. Doncs be, tornada enrere, es gira a l’esquerra agafant Hicks St, i tres carrers més enllà, després d’haver passat per Grace Ct. i Remsen St, a l’esquerra per Montague St. i al final, ara si, troben el riu amb la imatge de l’skyline de Manhattan enfront. Amb tot això s’ha fet l’hora de dinar, i el membre M, proposa un lloc, però primer cal caminar una mica, segons ell deu minuts, en realitat una mica més. Mitja hora més tard, tots sis membres es troben fent cua davant d’una pizzeria italiana (Grimaldi’s Pizzeria), per molta gent segons diu la guia, la millor de tot Brooklyn. Una estona més tard, jutjar de si es o no la millor, seria una mica agosarat, el que si que es pot afirmar, es que estava molt bona, i la cervesa marca Brooklyn, també.

Ara a la vista hi ha un altra objectiu, m’entres es passeja, intentar trobar una disfressa pel nen A. La veritat es que hi ha una colla de carrers amb les seves llambordes i unes cases que no es d’estranyar que l’escriptor Paul Auster decidís de viure aquí. Unes hores més tard l’objectiu s’acompleix, el nen A surt de la botiga amb la cara una mica canviada, com monstruosa. La veritat es que es increïble com el sol fet de posar-se aquella mascara li ha fet recuperar la il·lusió i les ganes de participar juntament amb la seva germana G, en anar a buscar caramels, o com diuen aquí aquest dia, a participar en el “truck or treat”. La tarda s’acaba amb tots els membres dels dos grups compartint amb l’altra gent de la zona una gran desfilada de disfresses.

Ja en el metro s’acomiaden, però no per gaires temps, ja que en quedat dos dies més tard a Manhattan per dinar. En resum, ha estat un dia força curiós i alhora es pot pensar que difícil d’oblidar, ja que un pot arribar a creure que aquestes coses que han passat o les situacions viscudes no han estat fruit de la casualitat, si no pel fet de ser els que eren i estar en lloc i hora que tocava.