Un còmic com analgèsic… o simplement, per conèixer món
- hola…, som aquí…,agafa’ns…, llegeix-nos.
- deixeu-me estar… –rondinava jo.
- però…, si no tens res més a fer… -em deien uns còmics desats prop del sofà-.
- i vosaltres què sabeu? -responia jo- a més, jo mai llegeixo còmics…Hauríeu de saber que aquí a casa hi ha uns quants centenars, i màxim n’hauré llegit mitja dotzena. Simplement, no em criden massa l’atenció.
- ells potser no, però nosaltres som diferents…., tenim un “no séquè” que ens fa més interessants… Nosaltres parlem de muntanyes… dels Himàlaies…
Total, que després d’un parell de dies, sigui per que callessin o per por a estar desvariejant (no deu ser massa normal parlar amb els llibres), em vaig rendir. Jo estava convalescent i, certament, quan el malestar no et permet gaudir d’una lectura continuada i profunda, un còmic és presentava com a bona alternativa per passar l’estona. El seu estil narratiu permetria les interrupcions pròpies del dolor, i la seva essència visual et situaria ràpidamental lloc, sense exigir massa a la imaginació. A més, sortir una mica de casa i caminar una mica per les muntanyes asiàtiques, no m’aniria malament.
L’escenari en qüestió eren, com ja s’ha dit, els Himàlaies, i concretament, els del Tibet. Sí, el Tibet ocupat per la Xina; i no, no és un còmic d’actualitat per tot això de les olimpíades, més aviat és vell, de les darreries dels anys 70 –època en el que fou escrit-; ni és un còmic sobre expedicions alpinístiques (tema que per desgracia tampoc no és molt tractat en aquest estil narratiu, o més ben dit, pel que fa a les traduccions al castellà).
Les històries, no són més que les peripècies del protagonista, en Jonathan (que dóna nom al còmic), un jove amb clara personalitat i un esperit serè, en el seu rondar per aquelles terres. Amb aquest caràcter, no us penseu pas que el ritme de la narració sigui ràpid i trepidant, per no dir que els quatre mil metres no són precisament una alçada on la quantitat d’oxigen permeti fer carreres a l’estil James Bond; són simples anècdotes o aventuretes ben situades en el seu context, en conjunció amb el personatge. Al llarg dels diferents volums, el podem trobar en la més absoluta soledat amb la muntanya, amb una nena per companya d’aventures, venent llegums en un mercat o parlant tranquil·lament amb monjos tibetans. També el veurem desplaçar-se a peu, pedalant una bicicleta amb remolc, córrer amb la seva moto o remant una balsa; i en moments d’acció, el trobarem saltant per un pont de corda tibetà, esquivant un allau, fugint d’uns vells enemics o detingut en un camió de militars xinesos.
Sovint, es repeteixen alguns referents per recordar-nos que som al Tibet, com ara el tè amb mantega, els monestirs budistes, la forma dels poblats, els iacs (yak, gran boví originari del Tibet), la presencia militar xinesa per les carreteres, o algunes expressions en la llengua autòctona.
Les imatges, molt suggeridores, no es troben emmarcades en les típiques vinyetes senzilles i quadriculades. Tenen sovint acabats ornamentals i esmostra una clara intenció de fer les pàgines diferents entre elles. Però bé, potser aquest és un fet excepcional, prego disculpeu els coneixedors i amants del còmic, el meu atreviment; ha estat una valoració feta des de la ignorància del principiant.
Bé, aquests són quatre trets sobre aquest còmic, que de la mà del seu autor, el suís Bernard Cosandey (popularitzat artísticament com a Cosey ), ens permet conèixer els Himàlaies a través de les seves vessants, la seva gent i els seus pobles. Un viatge que no és fàcil de realitzar per tothom.
Malauradament, però, és una edició que es troba exhaurida en la seva versió en castellà (vigent encara en francès ), que difícilment tornarà a trepitjar el mercat; un mercat mogut enbona part per les modes i les grans tirades editorials, i que per la seva baixa rendibilitat, han anat deixant de banda interessants obres sobre temes minoritaris però amb identitat pròpia. Qui sap, potser amb les noves tecnologies, la impressió digital i les edicions sota comanda (encara ara una mica costoses), junt amb editorials i llibreries atrevides, i sobretot, amb l’interès dels lectors a provar nous temes i estils narratius, algun dia es vagin recuperant alguns títols i se’ls mantingui al carrer.
Per part meva, ara que m’he llegit mitja sèrie (com si m’hagués pres una capsa d’analgèsics), potser m’animaré a aprendre francès mentre llegeixo l’altra meitat (ho he provat amb dos dels volums, i pot resultar molt lent, però amè), o canviar de recepta i endinsar-me en una altra història. Qui sap, potser acaba convertint-se en una petita afició… per viatjar des del sofà.
emp
2/4 de vuit del matí, sona el despertador. Aparentment seria un dia normal de vacances. Em llevo i després d’esmorzar surto cap a fora. La pensió on estic allotjat es troba a un carrer qualsevol, però cèntric, de la ciutat de Cracòvia. Em dirigeixo cap a l’estació d’autobusos, un cop allà, compro el bitllet en direcció a Oswiecim. Normalment aquesta població no hauria de despertar massa interès a nivell turístic. El poble en qüestió es una petita localitat de poc més de 48.000 habitants, situada entre les regions de Silesia i Malopolska, a uns 30 km al sud de Katowice i 60 km a l’oest de Cracòvia. El seu nom en polonès, no ens diu res, però si busquem en el seu passat més obscur i quan es trobava sota el domini de l’exèrcit alemany durant la Segona Guerra Mundial, es aleshores quan descobrim aquell nom que per a molts pot portar molts records, cap de bo, i per altres cap ni un, com si talment no hagués existit mai, i aquest no es cap altra que el d’Auschwitz.
Durant el desplaçament, i que trigaré poc més d’hora i mitja en realitzar, aprofito per saber alguna cosa més del lloc. A mitjans del mes de maig de l’any 1940 fou fundat el nomenat Auschwitz I, amb una cabuda entre 13.000 i 16.000 persones, tot i que el 1942 van arribar fins als 20.000. En un principi havia de ser només per a presos polítics o de la resistència polonesa, però al final es va convertir en un lloc per a presoners soviètics, presos comuns alemanys, elements antisocials i homosexuals. El setembre del 1941, les SS van fer una prova amb el gas zyklon on van morir 850 presoners polonesos i russos, com que els hi va semblar un gran èxit, van procedir a construir una càmera de gas i els posteriors crematoris.El mateix any es crearia el camp d’Auschwitz II (Birkenau) que es el que tothom coneix més com el lloc on es van cometre grans atrocitats contra la persona humana, en aquest indret sobretot contra els jueus i els gitanos, es creu que varen perdre la vida aproximadament un milió i mig de jueus i uns vint mil gitanos. El camp tenia una extensió de 2,5 km per 2 km., al igual que els altres camps aquest també es trobava rodejat d’un filat de pues i electrificat per tal que ningú provés d’escapar, filat que en més d’una ocasió feien servir els presoners per suïcidar-se abans de seguir patint les humiliacions a que eren sotmesos. El camp va albergar fins a 100.000 presoners en situacions extremes. Aquí hi havia un nom que era temut per tothom i no era cap altre que el del Dr. Josef Mengele, personatge que es dedicava a experimentar amb els presoners, sobretot amb bessons, es creu que va morir al Brasil, desprès d’haver passat una llarga temporada al Paraguai.
Baixo de l’autobús i em dirigeixo cap a l’entrada del recinte. Observo l’interior de la recepció, es freda, trista, sense vida, igual que el lloc que m’espera fora. Veig uns fulls informatius en diferents idiomes amb unes breus explicacions, una estàtua on queda prou demostrable el patiment que es devia de sofrir allà dins, i una sala on es va passant una breu pel·lícula. Surto i em dirigeixo en direcció a l’entrada del camp, a mesura que m’estic acostant a la porta d’entrada vaig veient la frase que llegia tothom quan entrava en un lloc aquí. Alço el cap, la tinc just a sobre meu –Arbeit macht frei (el treball us farà lliures)- quina ironia, com si algú tingués una mínima possibilitat de sortir d’allà.Observo el panorama i tot el que veuen els meus ulls son barracons, filats de pues, torres de vigilància i més filats de pues. Decideixo d’accedir a alguns dels barracons que son oberts, i a part d’un o dos on es poden veure crues fotografies, piles i piles de maletes, muntures d’ulleres, la resta dels barracons semblen com si ens trobéssim en una exposició universal del disseny, com si el tema de l’holocaust es tractes d’una assignatura de final de carrera. Poc després visito els crematoris, això ja es una altra cosa molt diferent, a l’entrar agafo una mica d’aire, es com si tingués la sensació de que em faltarà oxigen allà dins. El silenci es sepulcral, las cares de la gent son de poker total.
El gueto no deixa de ser un lloc menys turístic, diàriament arriben autocars de grups per on els hi fan una ruta, suposo que de vegades el cinema ens fan descobrir coses que potser ignoràvem, tot hi que encara hi ha gent que ho segueixi negant.
Torno a la realitat, segueixo passejant per la plaça i pels carrers del gueto. Enfilo un carrer semi desert, al final hi ha un pont que travessa l’autopista i poc després segueixo per un camí fins dalt d’un turó. Des d’allà dalt pots tenir una vista de la ciutat, fa molta calor, decideixo tornar enrere, baixo pel camí, creuo el pont i vaig altre cop pel carrer semi desert. En arribar a una cruïlla, veig a un home que començar a llençar renecs, suposo que no li agraden els turistes, giro a l’esquerra, ara ja no estic tan tranquil, el que semblava una descoberta plàcida, aquest individu ho ha espatllat tot, fins el punt que cada dos per tres miro enrere per si em segueix. Cada cop tot es més desert, ara toca passar per sota les vies d’un tren, collons amb el camí, a bona hora se m’ha acudit venir a fer el tafaner aquí. Al final veig l’esperada fàbrica, començo a mirar una placa que hi ha a la façana, em sento vigilat, faig un parell de fotos, tinc la sensació de tenir dos ulls clavats al mig del clatell, em giro i efectivament a l’altra banda del carrer hi ha un paio assegut a la façana de, suposadament, casa seva, em mira amb una cara de pocs amics, suposo que jo faria el mateix, si al llarg del dia no paressin de venir gent a fotografiar un lloc qualsevol situat davant teu, i a més un lloc poc agraït visualment i on la pobresa hi és manifesta. 
Em torno a girar i de sobte em trobo amb un parell de japonesos que estan entrant a la fàbrica, hòstia, ni els havia vist venir capficat amb el tio aquell, decideixo que ja en tinc prou, dono mitja volta i agafo el camí de tornada, el carrer, el pont sota les vies, carrer, arribo a la fatídica cantonada, ni rastre de l’home, tampoc el busco gaire, travesso el carrer i torno cap al barri jueu. Crec que per avui ja he tingut prous emocions. Demà serà un altra dia, i no precisament fàcil, ja que aniré a visitar el camp de concentració d’Auschwitz-Birkenau, però això ja ho explicaré en una altra ocasió.
